Category Archives: Uncategorized

Assenyalem-los, alliberem-nos!

En motiu de la Festa Major de les Barraques d’enguany, organitzada per la Comissió de Festes Populars de Sabadell (formada per nombroses entitats de cultura popular i organitzacions implicades en diverses lluites socials), es va decidir assenyalar persones o institucions que consideréssim com símbols d’opressió, i presentar alternatives com a eix temàtic. La decoració de la barraca conjunta dels dos nuclis d’Arran Sabadell i el Moviment Popular de Sabadell presenta la construcció d’uns Països Catalans socialistes i feministes, construïts des de la base, com a projecte per superar tot allò que assenyalem.

21200790_1628490143889127_9210834852629289423_o
«Assenyalem-los.» Assenyalem al Partit Popular per la seva herència franquista, per les seves polítiques masclistes i per la seva ofensiva anti-democràtica. Assenyalem la monarquia imposada per Francisco Franco al poble català i a tots els pobles empresonats entre les fronteres de l’Estat espanyol. Assenyalem a la oportunista burgesia catalana que veu en la lluita per l’alliberament nacional una finestra per acumular riquesa i privilegi. Assenyalem la socialització sexista i LGBTIfòbica promoguda per una Església catòlica amb massa propietats i massa poder. Assenyalem la Unió Europea com a protectora dels interessos de les elits dels estats membres escopint sobre la vida i els drets de les classes populars de dins i de fora de les seves fronteres.

«Alliberem-nos.» Avui hem presentat, davant de la barraca, la campanya d’Arran Països Catalans en defensa del referèndum -L’organització és la clau de la victòria-. Mai, en cap context, s’han aconseguit canvis reals demanant compassió a qui ens oprimeix. Només la lluita allibera. Per això hem ocupat la seu del PP, ens hem encadenat a la Borsa, hem cremat fotos del Rei, hem arrencat senyals frontereres i hem tallat autopistes per exigir que se’ns deixi d’assassinar pel simple fet de ser dones. Sense desobediència no hi ha independència, ni alliberament de cap mena. No ens fa por desobeir lleis injustes, ni ens immobilitzarà la repressió. Perquè juntes construïm poder popular, i organitzades som invencibles.

21231659_1630887450316063_8271939544525676565_n

No descansarem fins que tots els CIEs esdevinguin museus d’un racisme superat, fins que un canvi radical de model esborri les desigualtats estructurals dirigides contra les dones i les sexualitats dissidents, fins que es faci efectiva la sobirania total del nostre poble i dels pobles d’arreu, fins que arrenquem els recursos naturals de les urpes del benefici capitalista, fins que tots els mitjans de producció es trobin en mans de la classe treballadora. No defallirem davant la immensitat de la tasca. Perquè la aconseguir-ho no és un caprici: és una necessitat.

Assenyalem-los, alliberem-nos!

Arran Sabadell Centre – Sud
Arran Sabadell Creu Alta – Nord

Anuncis

La Moreneta, la visibilitat LGBTI i la islamofòbia

El passat 21 de maig els dos nuclis d’Arran Sabadell vam organitzar una besada davant l’església de Sant Fèlix en motiu del 17 de maig -Diada contra la LGBTIfòbia-. Les fotos penjades a Twitter van despertar reaccions com: “La pròxima rucada davant una mesquita, quin tip de riure tots i totes( se diu així no?)” (@albertpardell) o “Si al diccionari busqueu la paraula “valent”, diu que és sinònim d’Arran.” (@_J_Cummings_ ). El mateix va succeir amb el vídeo publicat per Arran Països Catalans en motiu del 26 d’abril -Diada per la Visibilitat Lèsbica- ha generat molta polèmica. En aquestes imatges apareixen dues dones besant-se, apassionadament i sense complexes, davant la imatge de la Moreneta. Somatemps, col·lectiu filo-feixista, declarava a la seva pàgina: “La excusa del vídeo es la visibilización del lesbianismo. Aunque lo único que se ve es una profanación perpetrada por dos pobres guarrillas.” Però les respostes LGBTIfòbiques no han sorgit només de l’extrema dreta: han brotat, a tort i a dret, centenars de comentaris de persones que s’han sentit ofeses.

LGBTI

Per una banda, s’acusa a l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista d’insultar la fe de les creients catòliques, o fins i tot una ofensa contra la “catalanitat”. No obstant, destaquen per la seva absència els arguments que recolzin aquestes afirmacions. En quin sentit es una ofensa contra algú que dues persones es facin petons en públic? La majoria afirma que no és un insult pel fet que siguin dues dones, sinó perquè es tracta d’un lloc sagrat. De veritat hagués tingut l’impacte que ha tingut el vídeo si hagués estat una parella heterosexual? Des d’Arran hem afirmat que la nostra voluntat és “profanar” els símbols religiosos de l’Església catòlica. La resposta rebuda per un sector important de la societat ha evidenciat que el que denunciàvem existeix i està present en el nostre dia a dia, latent, invisibilitzat. Que la visibilitat lèsbica es consideri una ofensa contra la moral demostra la lesbofòbia que aquesta porta integrada. Si el lesbianisme estigués tan acceptat com s’afirma, a ningú se li hauria passat pel cap que una mostra d’afecte pot ser un insult.

Per altra banda, s’han pronunciat pràcticament totes les formulacions possibles de la frase “a veure si teniu collons de fer-ho a una mesquita”. Més enllà del despropòsit que és en sí la formulació de la crítica, cal dir que s’estan produint greus (i no casuals) confusions: ni criticar a l’Església catòlica és insultar a les persones cristianes en general (moltíssimes d’elles també la critiquen), ni lluitar contra la islamofòbia implica defensar als actors reaccionaris que sovint controlen la religió. Si es centra l’atenció en l’Església catòlica és pel seu tan rellevant paper com a actor econòmic i socialitzador (és una de les majors propietàries de terra a l’Estat espanyol i acumula més de 10.000 milions d’euros de benefici a l’any, a més de tenir poderoses influències en les esferes de poder i en l’educació, i això sense entrar en el paper que ha tingut la moral cristiana en la construcció de la nostra forma d’entendre la realitat que ens envolta). Fa només uns dies el bisbe de Solsona, Xavier Novell, afirmava: “és molt difícil el creixement serè i equilibrat si falten uns pares que exerceixen la seva funció educadora des de la identitat maternal femenina i paternal masculina”.

L’Islam institucionalitzat no té, ni als Països Catalans ni a l’Estat espanyol, el poder que té l’Església catòlica. És més, les persones musulmanes es veuen constantment qüestionades pel fet de ser-ho. Mil sis-cents milions de musulmanes al món criminalitzades per un 0,006 d’entre elles considerades terroristes quan el 90% de les víctimes són també musulmanes. Mentrestant, els EUA o Israel -que utilitzen el terrorisme d’Estat de forma sistemàtica- son referents. Mil sis-cents milions de musulmanes que serveixen d’escut davant les acusacions de masclisme o LGBTIfòbia: un “els musulmans són pitjors” com a recurs fàcil per negar una realitat omnipresent a la nostra societat. Una realitat que s’evidencia quan reivindicar la lluita de les dones i els subjectes LGBTI són rucades o exageracions. I quedi clar, nosaltres defensem el feminisme i les lluites LGBTI aquí i arreu. La nostra posició de privilegi en les desigualtats globals no ens cega: estem amb les feministes islàmiques, amb les lluitadores del moviment kurd i amb les preses polítiques palestines. Totes elles amb forta presència musulmana.

18582621_766662243513136_4804359397841447636_n

No ens equivoquem d’enemic: el problema no som ni les joves organitzades ni les persones musulmanes en general. Si tanta preocupació hi ha pel masclisme i la LGBTIfòbia a la nostra societat no entenem perquè no hi ha més mobilització en aquest sentit. Convidem a totes aquelles persones que s’han omplert la boca d’igualtat de gènere a organitzar-se per aquesta de debò. Si visibilitzar-nos com a LGBTI és un insult, o una mostra de mal gust, que ningú dubti que nosaltres seguirem insultant. Si defensar la lluita feminista és posar pals a les rodes al procés, nosaltres seguirem dient que no volem per res una independència sense socialisme ni feminisme. Estem més que acostumades a que se’ns infantilitzi com a joves i a que es banalitzi les desigualtats que vivim com a dones i LGBTI. Ara, que cadascú tingui clar de part quin bàndol està. Nosaltres no en tenim cap dubte, i no tenim por. Tenim amor i ràbia de sobra per seguir lluitant cada dia. Perquè li pesi a qui li pesi, li molesti a qui li molesti: seguirem estimant, follant i besant com ens doni la gana.

Enllaç del vídeo d’Arran Sabadell: https://www.facebook.com/jovessabadellnord/videos/1505112222893587/

Enllaç del vídeo d’Arran Països Catalans: https://www.facebook.com/arran.paisoscatalans/videos/772573986230417/

 

Arran Sabadell Centre – Sud

Arran Sabadell Creu Alta – Nord

 

18671554_769310449914982_3180463360623455652_o

 

Comunicat sobre l’acció contra el PP Sabadell

Nosaltres, ARRAN Sabadell, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, reivindiquem l’acció contra la seu del Partit Popular de Sabadell. Ho deixem clar perquè sembla que els hi costa entendre que no som ni la CUP ni la seva joventut, encara que sí que compartim el mateix moviment polític. Volem comunicar també que nosaltres no som les autores de la crema de contenidors a la nostra ciutat, tal com Esteban Gesa ha dit en últimes declaracions per tal de criminalitzar-nos.

photo_2017-04-10_15-18-13.jpg

Tweet del PP Sabadell 

Hem atacat la seu per visualitzar qui són realment els feixistes -ja poc encoberts-, i més després de les declaracions fetes per part de militants del PP front l’okupació a la seu de Barcelona. Ens sembla paradoxal que un partit com el PP, símbol de la dreta més rància de l’Estat Espanyol, ens titlli a nosaltres d’antidemòcrates i de feixistes pel fet de reivindicar un dret bàsic en qualsevol democràcia: el dret a decidir, el dret de votar. Deixem clar que l’única escòria són els que impedeixen la llibertat del poble a escollir el seu futur.

photo_2017-04-10_17-05-09.jpg

L’autodeterminació de qualsevol poble no es pot negar. Posarem les urnes al carrer i guanyarem. Nosaltres no tenim por de reclamar els nostres drets: la por canviarà de bàndol. I concloem afirmant que el referèndum no serà útil sense l’organització de les classes populars. Aquesta és la clau que obre tots els panys!

photo_2017-04-10_17-05-09 (2).jpg

Recollim la notícia de iSabadell.cat on Esteban Gesa fa les declaracions criminalitzant la nostra organització: http://www.isabadell.cat/…/apareixen-pintades-acusant-el-p…/

Referèndum SÍ o SÍ!
Organitzem-nos, #Desobeïm!
L’organització és la clau de la victòria!

ARRAN Sabadell, abril de 2017.

[COMUNICAT] L’H.A. ‘Sakine Cansiz’ davant la condemna penal per usurpació per alliberar un habitatge abandonat des de fa més de 10 anys

La sentència feta pels jutjats de Sabadell defensa de l’especulació i l’acaparament d’espais en desús per sobre el dret a un habitatge digne, a una ciutat amb més de 10 mil pisos buits i més de 3000 pisos ocupats censats oficialment. La propietat, vinculada a la família de l’Hotel Urpí, es nega a negociar i pren mesures per tal d’assegurar que l’habitatge es torni a trobar en desús.

 

Ara fa una setmana, el dijous 20 d’octubre de 2016, es va realitzar el judici per l’Habitatge Alliberat ‘Sakine Cansız’. Avui ha sortit la sentència, que és condemnatòria. Considerem que, donades les circumstàncies que explicarem a continuació, aquesta és una resolució indignant. Tot plegat reforça la nostra convicció, i afirmem que seguirem plantant cara. Defensar el dret a l’habitatge digne pel jovent i per tothom no és cap delicte. En canvi, acaparar espais buits sí que hauria de ser-ho.

El mateix dia en que es va fer públic que s’havia alliberat l’espai, es va personar un representant legal en nom de la propietat, que a més va afirmar tenir-hi lligams familiars. Es tracta d’una família amb diverses propietats, entre elles l’Hotel Urpí.  Aquesta persona es va dirigir a un dels ocupants de la casa i va preguntar, amb claredat, quants diners volien a canvi de marxar d’allà. No es va contemplar aquesta possibilitat, i se li va rebutjar rotundament la proposta. En canvi, es va oferir parlar d’algun tipus d’acord (masoveria urbana o cessió temporal). El representant de la família va declarar que no tenien cap intenció d’acceptar que algú visqués allà, que ells volien tenir-ho buit i que era el seu dret que així fos. “El no-ús és una forma d’ús” – va afirmar diverses vegades. Va afegir que anéssim a ocupar qualsevol altre dels milers d’habitatges buits de Sabadell, qualsevol que no fos el seu. Veient que els i les joves presents ho tenien tot molt clar, aquest home va començar a canviar el to i a fer servir l’amenaça judicial, al·legant que és advocat i que té relació amb el sistema judicial. Finalment va marxar dirigint crits, insults i realitzant fotografies (sense consentiment) a les persones que es trobaven a la concentració de suport.

Al Registre de Propietat, l’immoble (subdividit en quatre espais-habitatges) està a nom de l’empresa immobiliària Elias 2005 SL, que consta també al registre mercantil com a empresa de compra-venda de propietats immobiliàries. El representant legal al·legava que és una propietat familiar. Explicava que després de la defunció de l’antiga propietària (membre de la família), aquesta empresa va adquirir l’immoble per facilitar el tràmit d’herència. Per tant, a més de tenir propietats de sobra, sembla probable que aquesta família va fer servir una immobiliària fantasma per pagar menys impostos.

La data del judici va arribar sis mesos després d’entrar-hi, i revisant el cas vam descobrir que aquell immoble està declarat com a solar, i no com a habitatge, pel que estan incomplint la seva pròpia llei. L’actual propietària va acceptar al judici que l’espai porta buit des de la defunció de l’anterior propietària, que va ser l’any 2005 (fet que encaixa amb el nom de la immobiliària que van crear per gestionar l’herència). No obstant això, i malgrat estar buit i tapiat, la propietària va dir que hi accedia habitualment a fer-hi el manteniment a través d’una veïna, cosa impossible si no és saltant la reixa que separa l’immoble de la veïna (cosa també bastant improbable donada l’avançada edat de la propietària). A més, en el judici també va admetre que l’immoble té fasos sostres caiguts a terra, cosa certa i que denota l’estat de deixadesa.

En sentències de diverses Audiències Provincials, per tal que pugui ser considerat delicte, la persona propietària ha de poder demostrar que també li estava donant un ús a l’espai, cosa que com hem exposat, no era així. És a dir, fins i tot la jurisprudència del seu sistema judicial no ho considera delicte. Per tant, per la via judicial que han escollit, la penal, considerem que el judici s’hauria d’haver resolt amb l’absolució, pel que hem decidit presentar un recurs a la sentència condemnatòria que hem rebut.

Per acabar, declarar que seguirem defensant l’habitatge juvenil i desobeint l’absurd, obrint vies de diàleg i trencant tàpies. La nostra prioritat són les propietats d’entitats bancàries, com hem demostrat amb els habitatges alliberats últimament a Sabadell (H.A. Leila Khaled, H.A. Sankara i H.A. Assata Shakur), però qüestionem l’acumulació i l’especulació immobiliària vingui de bancs, d’empreses o de famílies riques. La lluita per l’habitatge no només ens enfronta a les entitats financeres: és una lluita de classes. La seva riquesa és el fruit del nostre treball, de la nostra misèria. Defensarem el dret a sostre, treball i benestar per tothom, i això implica repartir entre la classe treballadora totes aquelles propietats que acaparen les classes benestants.

 

 

Arran Sabadell Creu Alta – Nord, Arran Sabadell Centre – Sud i Alerta Solidària

 

13220510_1065640283507452_2386504447782934791_o

Si ens tanquen les portes rebentarem els panys

[IX ANYS] Cartell campanya.jpg

Al novembre de 2007, una colla de joves vam iniciar un projecte que va marcar un abans i un després en la lluita juvenil a Sabadell i el nostre punt de partida. Després de consolidar una única assemblea de joves de Sabadell (unint la del Sud, Centre i Creu Alta) i sota el lema “Ha vessat el got”, el 24 de novembre alliberàvem un nou espai okupat: l’Ateneu Popularl’Escletxa. Un Ateneu on no només es plantejava la manca d’un espai
autogestionat de i per a joves sinó que obria la porta a un oci alternatiu, feminista i anticapitalista.

Vam aconseguir teixir un moviment juvenil que fos la punta de la llança de tot un jovent rebel capaç de subvertir totes les regles del joc. Set anys més tard, però, ens prenien l’espai. Nosaltres, les joves, no ens vam aturar aquí. Amb el cap fred i el cor calent continuarem el camí, colze a colze. El moviment anava creixent i nosaltres amb ell, i vam dividir el que ja era Arran Sabadell en dos nuclis diferents, cadascun amb una lluita en concret: al sud, celebràvem l’okupació, l’1 de maig de 2015, del Centre Social Alliberat l’Obrera, sota el lema “Recuperem l’espai comú”; i al nord, conjuntament amb el teixit associatiu i veïnal, la implicació al Casal Popular el Tallaret de la Creu Alta.

Ara, celebrem nou anys en aquest camí difícil, però tanmateix el que hem triat. Per aquest motiu iniciem la campanya Si ens tanquen totes les portes rebentarem els panys; una campanya per
visibilitzar la feina feta durant aquests anys i impulsar el nostre discurs juvenil. En aquest sentit, hem recopilat tot el material audiovisual de les activitats, projectes i agitació d’aquests anys en forma de petites càpsules que anirem publicant durant aquest mes. Ens apropiem del pany trencat com a simbologia d’aquesta campanya per demostrar que no tenim cap por a obrir l’accés a tot allò que ens han pres. No tindrem por a rebentar panys de locals buits, a rebentar la violència estructural que rebem pel fet de ser joves, dones i de classe baixa.

Posem sobre la taula que mai ens hem cansat de plantejar alternatives i d’obrir les portes que ens han tancat. L’accés a l’habitatge, a un treball digne, al desenvolupament de les nostres vides no normatives i amb un oci anticapitalista. Reivindiquem que volem trencar els panys del patriarcat perquè les dones mai més haguem d’estar callades i a casa. Volem trencar els panys de l’heteronormativitat, volem dir que som bolleres i mariques sense por a l’opressió estructural, social i institucional, que rebem dia rere dia. Volem trencar les cadenes que ens han tancat a les cuines, a les esglésies i a les ombres dels homes. Volem ser lliures. I per això hem de seguir, amb el puny alçat i la mà al cor.

Més fortes que mai, més juntes que mai,
si ens tanquen les portes rebentarem els panys.

Novembre, 2016.
ARRAN SABADELL
www.jovessabadell.cat

Sóc anti “estética neonazi”

Ramón Grau, militant del CSA l’Obrera i d’ARRAN Sabadell

 

Avui el Diari de Sabadell publicava un article firmat per N. García sobre els fets que van tenir lloc ahir, davant del CSA L’Obrera. “Tensión entre un grupo de estética neonazi y activistas de la Obrera” el titula.

Pensem-hi dues vegades sense passar del titular. En primer lloc es veu que el que hi havia ahir davant la Obrera no eren ni nazis, ni neonazis, ni fatxes, ni feixistes. Eren un “grupo de estética neonazi”. Això em planteja dos dubtes, o bé en algun lloc es reparteixen carnets d’ideologia neonazi i els energúmens d’ahir no el tenien (i només anaven vestits de…) o el que és encara pitjor, que això del feixisme, el nazisme, el neonazisme o com vulguem dir-li és només una estètica.

I llavors ja l’hem liada perquè per aquesta regla de tres ser antifeixista també és una estètica. I arribats a aquest punt ja no entenc res perquè suposo que algú que no vagi amb una samarreta amb la calavera de les SS no és un nazi encara que hagi repensat com aplicar les tesis del Mein Kampf al segle XXI. I també suposo que jo sóc antifeixista perquè m’agrada vestir d’una manera determinada. M’hauran d’explicar exactament quina és perquè jo ahir anava amb camisa i texans i avui amb samarreta i pantalons negres i segueixo sent tan antifeixista avui com ho era ahir. Hauré de suposar que vesteixo amb estètica antifeixista, encara que cregui que el feixisme i el racisme no tenen cabuda a la nostra societat fins i tot quan vaig a la platja en banyador i xancletes.

Aquesta reducció a l’absurd em porta al que realment volia dir des que m’ha indignat profundament la crònica publicada al Diari de Sabadell al llegir-la aquest matí. Per a fer-ho us proposo un exercici. Preneu l’article, sencer, titular inclòs, allà on posi “grupo de estética fascista” (si, al llarg de tot l’article es repeteix aquest mantra de l’estètica) i canvieu-ho per “Los Latin Kings”. Allà on posi “anticapitalistas” o similars poseu-hi “Los Ñetas”. Jo ho he fet, i us juro que quadra perfectament tot l’article.

És a dir, que el senyor N. García del Diari de Sabadell ens han plantat un article que hauria pogut fer perfectament si el que hagués passat ahir és que una banda hagués anat al territori d’una altra banda. El senyor García haurien de replantejar-se molt profundament com tracta una problemàtica com el feixisme i el racisme i aquells que hem decidit que cal fer-li front, fins i tot al carrer i amb la mobilització.

Per començar haurien de deixar de banalitzar el feixisme, que és el més greu que es pot extreure de com ha abordat la notícia. El feixisme és una ideologia, no és ni una moda ni una estètica. Una ideologia que planteja entre altres coses l’eliminació i l’exclusió del que no compleix els paràmetres desitjats (ja sigui una “raça”, una religió, una orientació política…).

Al Diari de Sabadell haurien de saber que per desgràcia allò del feixisme no es va acabar quan va morir Franco, o al 1945 quan es va acabar la Segona Guerra Mundial. Aquests periodistes haurien de saber que a França són la segona força política, que a Hongria dicten la política migratòria, que a Ucraïna hi governen i que en general, a tota Europa, el feixisme és una cosa ben viva i ben perillosa. Que l’Estat espanyol de moment en sigui una excepció no vol dir que no haguem d’estar en guàrdia.

De la mateixa manera haurien d’estar al cas, que, almenys des de finals de la Segona Guerra Mundial, a bona part d’Europa s’ha considerat que ser antifeixista era la obligació de tot demòcrata, fos liberal, conservador, socialista, socialdemòcrata, comunista, anarquista… Encara que per desgràcia com menys a l’esquerra més se n’han oblidat, a mesura que el que va passar als camps de concentració va anar quedant enrere.

Però pel que sembla, ser antifeixista és com ser seguidor d’un grup de música determinat o d’un club de futbol o fins i tot ser aficionat a l’aeromodelisme. Una moda que a més pot implicar que t’agradi vestir d’una determinada manera.

Haurem de suposar, que tot plegat té alguna cosa a veure amb els orígens falangistes d’aquest mitjà de comunicació. Us recomano que feu un cop d’ull a qualsevol dels altres mitjans que s’han fet ressò de la notícia (isabadell, Ràdio Sabadell, Nació Digital Sabadell i la Directa). Les cròniques tenen diferències però cap d’elles peca de banalitzar un tema tan seriós com el fet que ahir es plantessin una seixantena de FEIXISTES, amb totes i cadascuna de les lletres i amb majúscules perquè quedi més clar.

O potser han tirat d’hemeroteca doncs ja fa uns anyets els senyors del PSC comandats pel senyor Bustos també varen tenir la temptació de tractar el greu problema que va viure la nostra ciutat d’aquesta manera, com una guerra entre bandes.

En tot cas, des de la meva humil posició d’antifeixista, recomano als periodistes del Diari de Sabadell, i especialment al senyor García, que facin un cop d’ull més enllà dels Pirineus per veure que això del feixisme no va en broma. O més fàcil encara, que agafin la R4 de la Renfe i preguntin als nostres veïns de Barberà del Vallès si els de Plataforma per Catalunya van en broma. Que potser es veu que si, i que ahir el que hauria hagut de fer tothom que passava per davant l’Obrera era anar a fer uns riures amb aquells amables i simpàtics energúmens.

Sabadell, 7 d’abril de 2016.